Om mig

Mit billede
Les sessions de PSICOMOTRICITAT I LLENGUATGE que des del 2008 imparteixo aquí a Copenhaguen són un espai on fer ús del català fora de l’àmbit familiar, i una oportunitat de compartir l' aprenentatge amb altres families catalano-daneses. El que a mi em resulta fascinant és ajudar a aquests nens i nenes a ampliar la seva capacitat de comprensió i expressió en català fent un treball que integri aquest procés amb altres processos essencials d’aprenentatge a nivell cognitiu, motriu i afectiu. En aquest sentit el treball de llenguatge es fa a través d’activitats molt diverses que pretenen potenciar i desenvolupar, per una banda, la memòria, la imaginació, la sensibilitat, la capacitat perceptiva, associativa, representativa i simbòlica, i per altra banda pretenen estimular i afinar la consciència corporal, la coordinació, el ritme i els sentits. Totes les activitats que proposo pretenen crear un marc on els nens i nenes puguin prendre consciència de si mateixos, reconèixer com a propis els propis pensaments i emocions, i establir els propis límits. En aquest blog faig registre de les activitats que anem fent i de les experiències i reflexions que se'n desprenen.

15. dec. 2017

Diumenge 5 de novembre vam fer la tercera sessió del curs amb el grup de grans, ben agafats de la mà d’Alba Nadal, una ballarina catalana que després de fer estudis a Manresa i Barcelona i passar per Madrid i Londres, va arribar a København el 2004 per ballar amb la companyia del teatre reial de la ciutat. L’Alba va fer per manera que tot el grup poguéssim accedir a l’interior del Det Kgl Teater (el Teatre Nacional), un edifici emblemàtic del 1748 que està situat a Kongens Nytorv. Amb l’Alba vam recórrer l’interior de l'edifici de dalt a baix, vam fer gimnàs, vam ballar, i vam parlar sense parar durant tres hores fantàstiques! 

Vam començar la ruta al seu camerino, vam passar per el rereescena, l’escena, la platea i les llotges, l’espai on es construeixen les escenografies, el taller de vestuari, l’escola de ballet, i vam acabar a les sales d’assaig i els estudis, on vam jugar i ballar una bona estona.

Hi ha pocs nens d’aquesta ciutat que hagin tingut la oportunitat de fer un viatge per l’interior d’aquest edifici tant emblemàtic, i en aquestes condicions. Jo li estic infinitament agraïda a l’Alba, i em sembla un gest de generositat infinita, el seu.

La sessió de desembre i última del 2007 va girar entorn del Trencanous, ballet que es programa en el teatre cada Nadal i en el qual balla l’Alba. Vam parlar de l’argument i de la música romàntica, vam dibuixar escenografies possibles i vam menjar pastís de xocolata i nous. Al vespre, preparadíssims i satisfets, vam anar a veure la funció amb els pares i ens vam mirar l’Alba ballar, de lluny.


Us deixo amb un feix de fotografies de la sessió de novembre. 












































7. okt. 2017

Diumenge 1 d’octubre, en la segona sessió de l’any amb el grup de grans, vam parlar d’insectes. Vam anar a veure l’exposició MICROSCULPURE i vam estar al taller que el Museu de Geologia ha organitzat com a activitat complementària a l’exposició. I aquesta vegada vam comptar amb la col.laboració especial de la biòloga catalana Alba Redó Riveiro, que ens va acompanyar durant la visita a l’exposició i va estar amb nosaltres mentre treballàvem al taller.
Levon Biss, autor de les fotografies és un fotògraf anglès que per aquesta sèrie ha desenvolupat una tècnica fotogràfica  especial per a captar detalls de forma molt precisa. L’exposició és breu, però molt bonica, i penso que és una d’aquelles exposicions que desperten, que aixequen la curiositat i el desig de mirar-se les coses de més a prop, i des d’angles diversos. A part de visitar l’exposició, mirar-nos bé els insectes de les vitrines, i fer moltes preguntes a l’Alba, vam jugar a fer d’entomòlegs que claven insectes a una agulla, i vam visitar l’hivernacle del jardí botànic. Ah, i vam jugar a un joc nou per aprendre’s els noms que és tota una descoberta.


Ells s’ho van passar molt bé. Jo també vaig disfrutar molt de la sessió, però d’una manera molt menys lleugera que la d’ells, fent un intent constant de posar els peus a terra i estar present en l’espai i en l’activitat que ens ocupava. Viure l’1 d’octubre des de lluny és un repte difícil d’explicar, i que s’ha d’explicar –si es pot- en un context que no és aquest.




'